6 de setembre de 2012

Passat, futur i la roba per planxar


Reprenc els misteris després d'un període de temps lent, estàtic, confús, que curiosament no va adoptar la forma de línia recta d'esdeveniments que em duria al que anomenem (o mal anomenem) futur. Ha sigut com estar dins d'un d'aquells passatemps amb tres camins entortolligats on només un et porta a l'altra banda. I, com no hi havia altra banda, només ha estat qüestió d'anar vivint i morint a un ritme constant.

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres –diuen que és bo per la memòria escriure a mà–. La vida sense la mamà, però, t'obliga a fer sacrificis literaris tot estenent la roba, vigilant bé que la teva intimitat no quedi penjada en l'estenedor del veí de baix mentre (possiblement) se't recremi la cassola on sofregeixes la ceba –amb poc oli, que engreixa–. Sobreviuràs no obrint l'armari de la roba per planxar, que et mira amenaçant, recargolada: ja ho faré demà. Total, això no ens fa falta...

Vaig escriure uns quants poemes, però només n'he passat un parell o tres i no els he revisat. Quan hi he retornat, no m'ha agradat massa el que he llegit. Afusellaria ben bé els quatre primers paràgrafs d'un poema –massa mastegat, poc significat–. N'alliberaria els dos darrers. Aquí sí! Ara! I si és aquí on anaves, ¿per què tanta floritura, estimada? Deu ser això d'anar tirant, vivint i morint a un ritme constant, que m'empeny al decorat. I vinga a omplir el poema de pistoles que ningú no dispara i claus on no es penja cap quadre, i mars i sorra i tristors marineres per plorar...

Ara que el treball em dignifica i, curiosament, puc arribar a esculpir l'anomenat (o mal anomenat) futur, el record confús, estàtic i lent d'aquell període de temps, em fa reprendre els misteris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada