23 de desembre de 2011

Ha plogut

Dos mesos buits de paraules. 
Ningú va dir que seria fàcil, oi?

He enyorat el bloc. Crec que podria comptar els articles que he anat fent imaginàriament durant tot aquest temps i que mai arribaran a néixer (o potser sí, indirectament): visites a dies mundials de la poesia,  crítiques a pel·lis o versos que calia que hi fossin per no oblidar-los mai. I nous versos amb la punta del llapis ben esmolada i la tinta estesa mil cops amb ratlles contundents de desaprovació i canvi. Marques de misteri.

Encara hi ha misteris quotidians en la meva vida. 
Podria dir la meva nova vida. Naixement.
Podria dir la meva nova vida renovada. Renaixement.

Sempre hi ha misteris que hauríem de ser capaços de veure i desxifrar. A mi de vegades se m'apareixen a les classes d'anglès, i acabo perdent-me absolutament, cosa que em reca. 

Però hi ha moments dignes de record i textos fructífers que resulten de la barreja, del xoc, de diferents misteris, potser cansats a tocar de les 7 de la tarda d'un dilluns qualsevol (grup 17-19 de la Josie Pont a l'EOI Drassanes). I neix una cosa nova, condicionada, forçada, entre rialles. I neix el misteri quotidià. Com el fènix de les cendres. 


A man is digging a hole in a forest. 
A shadow appears among the trees. 
The nightingale doesn't sing
and the thoughts of the man are empty. 
The shadow is close to the man, 
but he doesn't expect anybody. 

The hole is finished. 
The hole is full. 

Game over.
 

(Gràcies, of course, als meus tres companys d'exercici creatiu per la seva saviesa i per la seva paciència, a parts iguals)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada