4 de desembre de 2010

Viure sempre també cansa

Us deixo la traducció que he fet del poema de José Gomes Ferreira (1900-1985), decisiu en la trajectòria poètica d'aquest autor en tant que representa, com ell mateix va declarar, el seu naixement com a poeta (1930), i l'emmarca en la poesia militant i social que caracteritzaran la seva obra. 

Gomes Ferreira va ser cònsul a Noruega en els anys trenta i la seva poesia es veu influenciada per la lectura d'Ibsen, en l'ús d'imatges properes a l'expressionisme. La seva veu neix de la revolució formal del llenguatge poètic del Modernisme i de la influència dels corrents literaris de principis de segle.

«Coincido integralmente com a minha época de neo-realistas, de surrealistas, de abstractos, de neo-figurativos, de concretistas, de dodecafónicos, de pesquisadores de timbres, de Maiakovski, de Kafka, de Prokofiev, de Malraux, de Cholokov, de Sartre, de Aragon, de Drummond de Andrade – e aqui proclamo a glória de ter nascido na Idade de Aquilino, Afonso Duarte, Vieira da Silva e Lopes Graça, sem saudades de qualquer passado.»

___________________________________

Viure sempre també cansa

Viure sempre també cansa.
El sol és sempre el mateix i el cel blau
ara és blau, nítidament blau,
ara és gris, negre, quasi verd...
Però mai té un color imprevist.
 

El món no canvia.
Els arbres donen flors,
fulles, fruits i ocells
com màquines verdes.

Els paisatges tampoc no es transformen.
No cau neu vermella,
no hi ha flors que volin,
la lluna no té ulls
i ningú pintarà ulls a la lluna.

Tot és igual, mecànic i exacte.


A sobre els homes són homes.
Sangloten, beuen, riuen i paeixen
sense imaginació.
I hi ha barris miserables, sempre els mateixos,
discursos de Mussolini,
guerres, orgulls en trànsit,
cotxes de carreres...

I m’obliguen a viure fins a la Mort!

Doncs no seria més humà
morir una estoneta,
de tant en tant,
i recomençar després, trobant-ho tot més nou?

Ah! Si jo pogués suïcidar-me per sis mesos,
morir damunt d’un divà
amb el cap damunt del coixí,
confiat i serè en saber
que tu em vetllaves, amor meu del nord.

Quan algú preguntés per mi,
tu diries amb el teu somriure
on crema un cor en melodia:
"S’ha matat aquest matí.
No el ressuscitaré pas ara
per una fotesa."

I vindries després, suaument,
a vetllar-me, subtil i delicada,
de puntetes, per no despertar
la Mort, encara
nena en el meu pit...

2 comentaris:

  1. Quina meravella de poema. Ja el vaig llegir en l'apunt anterior i em vaig quedar amb ganes de llegir-lo en català per copsar-lo bé del tot. És un regal. I avui especialment, després d'uns dies difícils, trobar aquest poema és una mena de consol, de "casa de misericòrdia", que deia Margarit en uns bells versos.

    ResponElimina
  2. M'alegro que aquest poema hagi estat reconfortant per tu. Em va agradar trobar-lo i vaig pensar que pagava la pena l'esforç de la traducció. Tot un repte, per la responsabilitat i l'exigència que demana interpretar versos d'altri. Va ser un plaer, però.

    ResponElimina