22 de desembre de 2010

Morir a ritme de fado

“Tenho um corvo à flor da pele. Vive de uma ferida aberta...”
(O corvo. Misia)

Recordo com solia morir a ritme de fado.
El cor se’m feia miques, pres de la melodia
que s’allargava trista com les tardes de pluja.
Les hores s’aigualien si els dits pinçaven cordes:
acords de veus amargues que se suïcidaven
en l’aigua de les roques i als murs de la ciutat.

Un corb a flor de pell, cossos folls que n’esperen
d’altres que el mar oblida. Recordo com moria
en la mort d’aquells fados. Barques i sorra als llavis.

Fins que un dia el meu cos va arribar amb les onades.
I un rostre amb ulls ferits, excés de sal i plor,
el va prendre, ja mort. I era jo qui el lluitava
amb força, contra l’aigua! Jo vaig cridar el triomf!
Folla en veure’m el cos. Morta en veure’m els ulls,
que em miraven i deien: per fi ha mort el fado...

__________________________________________

És possible morir de fado: morir en els fados, morir de la mateixa manera que moren les notes de les guitarres portugueses. Si n'heu escoltat, de fados, sabreu per què ho dic. 

Us recomano que us deixeu dur per la tragèdia del fado, sense por. Potser moriu, us ho avanço ja. Però morir de fado, morir en els mars, per la pèrdua de l'amor, com les veus que el canten, és una experiència interessant. Interessant perquè pots arribar a la teva pròpia destrossa vital, assumir la teva mort i començar a caminar altre cop. De vegades cal escoltar i llegir la tragèdia, la mort, per renéixer i entendre la vida. El fado és òptim. I a més estima els versos dels poetes:

"Mas se [o fado] é partir à conquista de tanto verso ignorado, entao eu nao sou fadista. Eu sou mesmo o próprio fado." (Recusa. Mariza)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada