24 de desembre de 2010

Un dels grans misteris

© Eva CR (Barcelona, març 2010)
Nadal

Cau damunt teu
com la pluja suau, lleu, neu,
el pes de les volves de llum
que t’obliguen a enyorar.

Caus cap amunt,
perquè et creix en el fons
l’arrel perduda en terra fosca       
que busca la claror suau, lleu;
una veu que no saps si és teva
en el punt exacte d’incertesa
en què s’estronca la vida, injusta
com les taules parades amb plats
on hi mengen els qui no hi són.





Engrunes mortes, deixades
en les estovalles del som:
som aquí, som ara, som mots,
som versos, imatges, escalfor,
quan caus damunt meu,
quan caic damunt teu,
quan caiem cap amunt, sense veu,
com la neu suau i lleu del temps
que a la pell se’ns fon.

22 de desembre de 2010

Morir a ritme de fado

“Tenho um corvo à flor da pele. Vive de uma ferida aberta...”
(O corvo. Misia)

Recordo com solia morir a ritme de fado.
El cor se’m feia miques, pres de la melodia
que s’allargava trista com les tardes de pluja.
Les hores s’aigualien si els dits pinçaven cordes:
acords de veus amargues que se suïcidaven
en l’aigua de les roques i als murs de la ciutat.

Un corb a flor de pell, cossos folls que n’esperen
d’altres que el mar oblida. Recordo com moria
en la mort d’aquells fados. Barques i sorra als llavis.

Fins que un dia el meu cos va arribar amb les onades.
I un rostre amb ulls ferits, excés de sal i plor,
el va prendre, ja mort. I era jo qui el lluitava
amb força, contra l’aigua! Jo vaig cridar el triomf!
Folla en veure’m el cos. Morta en veure’m els ulls,
que em miraven i deien: per fi ha mort el fado...

15 de desembre de 2010

Es busquen poetes. Raó aquí

El missatge ha de ser directe, contundent, precís i clar. Estratègia de màrqueting. 
Per tant, no puc allargar-me ni adjectivar en excés, com és habitual en mi.

Cos de la notícia:

Busco poetes, escriptors, lletraferits que vulguin compartir el gust per la literatura (i per la poesia, és clar) amb mi i altres poetes (m'arrisco a dir que n'hi ha un en plantilla). La pretensió (esnob per volgudament inversemblant) és refundar els 4 gats davant d'un tallat, amb l'objectiu de compartir, simplement, i en la conversa aprendre dels altres. Tan lluny, això sí, com sigui possible de la realitat virtual de què ara em serveixo per fer córrer les lletres (no pas la veu, que és el que m'interessa).

9 de desembre de 2010

Cesura obligada

Si escric que abandonaré temporalment el bloc, perquè he de concentrar els esforços i dedicar les hores dels meus dies a una activitat important, estaré dient una mentida. No em puc estar del bloc, com tampoc no em puc estar d'escriure o de llegir. I és ben sabut que quan et priven de fer qualsevol activitat s'incrementen les ganes de fer-la. Fins al deliri, en alguns casos. 

Però si escric això és per convèncer-me una mica que ha de ser així, encara que em dol en l'ànima no poder llegir més poemes per penjar-los al bloc, no dedicar hores a fer una traducció, no passar les nits pensant en una estrofa que no flueix de cap manera...

M'és impossible abandonar els Misteris en el fred d'aquest hivern que comença. El bloc (el meu alter ego) necessita els mots, els versos, els poemes per sobreviure. Per això he decidit que el poc temps que em sobri  el dedicaré a mantenir el diàleg poètic que vaig començar a l'octubre del 2009. I si no és amb els meus versos, condemnats temporalment, serà amb els versos dels grans, que tot ho omplen.

Des de la cesura (no censura) us dic que de ben segur, i amb forces renovades, ens trobarem en el segon hemistiqui del vers que ara em toca viure.

(Tots els poetes saben que les cesures són molt importants per generar i mantenir el ritme en el poema. Encara que les imposi cruelment i injustament un decasíl·lab inoportú.)

4 de desembre de 2010

Viure sempre també cansa

Us deixo la traducció que he fet del poema de José Gomes Ferreira (1900-1985), decisiu en la trajectòria poètica d'aquest autor en tant que representa, com ell mateix va declarar, el seu naixement com a poeta (1930), i l'emmarca en la poesia militant i social que caracteritzaran la seva obra. 

Gomes Ferreira va ser cònsul a Noruega en els anys trenta i la seva poesia es veu influenciada per la lectura d'Ibsen, en l'ús d'imatges properes a l'expressionisme. La seva veu neix de la revolució formal del llenguatge poètic del Modernisme i de la influència dels corrents literaris de principis de segle.

«Coincido integralmente com a minha época de neo-realistas, de surrealistas, de abstractos, de neo-figurativos, de concretistas, de dodecafónicos, de pesquisadores de timbres, de Maiakovski, de Kafka, de Prokofiev, de Malraux, de Cholokov, de Sartre, de Aragon, de Drummond de Andrade – e aqui proclamo a glória de ter nascido na Idade de Aquilino, Afonso Duarte, Vieira da Silva e Lopes Graça, sem saudades de qualquer passado.»

___________________________________

Viure sempre també cansa

Viure sempre també cansa.
El sol és sempre el mateix i el cel blau
ara és blau, nítidament blau,
ara és gris, negre, quasi verd...
Però mai té un color imprevist.

3 de desembre de 2010

Viver sempre também cansa, José Gomes Ferreira

En el segon viatge a Porto vaig tornar a la fantàstica llibreria Lello e Irmão, visitadíssima i plena de flaixos controlats pels dependents que no deixen fer més de tres fotos, sobretot quan és plena a vessar de turistes (Jo en vaig fer unes quantes més, perquè en el moment en què hi vaig ser, curiosament, no hi havia massa afluència de públic). La llibreria Lello és preciosa. Hi predomina la fusta i la domina una escala majestuosa, vermella, en el centre, que et captiva només entrar-hi.

A banda de les crítiques periodístiques, que la defineixen com una de les més boniques del món, la va popularitzar una de les pel·lícules de la saga Potter. Potser per l'efecte cinematogràfic, la llibreria ha passat a ser un monument i allà tothom hi fa de tot menys fullejar llibres. La veritat és que hi falta el caliu dels llibres, a Lello, hi falta la gent que fulleja, que busca, que treu la pols a les cobertes. En aquesta llibreria no hi ha la màgia de les llibreries antigues, hi ha el nerviosisme dels vagons de metro en hora punta.

En la segona visita a la llibreria, vaig comprar l'Antologia personal de la poesia portuguesa, d'Eugénio de Andrade, que estava, sorprenentment, en un lloc prou destacat i que em va costar 26,24 euros, perquè era una novetat editorial. Als voltants, però, i en tota la planta baixa, s'imposaven amb força els exèrcits de llibres gastronòmics (tapes, sushi et al). Jo vaig rescatar la literatura del fons dels prestatges laterals i em vaig alienar potser durant una hora. Em van fer retornar a la "irrealitat" els crits dels dependents. Não fotos!

La llibreria vessava flaixos. I jo en vaig fugir amb el llibre ben agafat, per si de cas...

***

Un dels poemes de l'antologia: Viver sempre também cansa, de José Gomes Ferreira.

M'agrada la voluntat i la consciència de la veu poètica respecte a la realitat en què es troba i que descriu; el plantejament del domini de la vida i la possibilitat de decidir quan acabar-la. Al final no hi ha suïcidi: el verb hipotetitza en subjuntiu i apareix l'amor. En subjuntiu ningú no se suïcida.

Viver sempre também cansa

Viver sempre também cansa.
O sol é sempre o mesmo e o céu azul
ora é azul, nitidamente azul,
ora é cinza, negro, quase verde...
Mas nunca tem a cor inesperada.