10 de novembre de 2009

El camí

M’he buscat en les nits en bicicleta,
en la loció contra els mosquits,
en les ferides tèbies dels genolls.
En tots dos braços, en l’espatlla dreta,
en els ullets que escalfen i guareixen.
En les golfes polsoses i teixides,
en la por fingida als llits compartits,
en el son feliç dels llençols, desfet
amb els crits de la vida que no espera,
matinera. En l’alçada de campanes
assolellades i en l’aroma fosca
d’humitat i vi de la pedra antiga,
que parla amb la veu sàvia de mans
arrugades i davantal de blondes.
En l’aigua freda del riu i en les pedres
llises i grises, de pell llefiscosa,
lluenta. En el blat ajagut pel pes
dels cossos, en la dèbil punxa de
l’espiga de tardes lentes, taronges
de sol. En l’ombra de nines pèl-roges,
cuinetes de fusta i llibretes noves.
En la dolçor dels panets amb polsim
de farina i en el clac sord que fa
la presa de xocolata que es trenca
amb quatre dents tremoloses de llet.
En les petjades antigues -sabates
Victoria-, en els peuets petits que busquen
horitzons i passen per un calvari
de punxes, de sang i de móres dolces.
En els carrers prims a cops de capvespres
blavosos de fanals, en els camins
que ha esborrat la força de les aigües.

M’he trobat en els llençols anestèsics,
on cada febre es gronxa d’insomni
i el deliri s’adorm lent a la pell.
En els ulls oberts per la sang que raja,
oblidada. En la teva mà, en la meva
pena, en el dolor sense primaveres.

M’he perdut en la fràgil inconsciència
d'un temps, una casa, un llit, un plor,
una olor, un neguit, un enyor.
En una vida. Per trobar el camí
a la consciència del que ja no sóc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada